Paz (fantasia)

Stalingrado!

11-02-2006

[hr]

**Frieden

(Fantasia)**

[hr]

“Nunca habia visto una representacion tan real del infierno... Los escombros aun expelen los humos de la muerte y del dolor de lo irrecuperable. En los aires estrangulados de colera, flotan quiza todavia las cenizas de los hombres y de ignorados dioses despedazados por la guerra”. Una vez plasmado esto en su pequeño diario (en realidad pedazos de papel y carton amarrados mediante una cinta de lo que era una chaqueta alemana),Olieg  Lazarev se presta a su morfosis de ex-catedratico en la universidad de moscu, a soldaldo del frente del 62.º Ejercito en Stalingrado. Esta en el infierno y lo sabe... toda esperanza humana se desvanece con el disparo fugaz o el atronador bombardeo o el sonido familiarmente infernal de un Stuka en picada... Stalingrado es el infierno.

La guerra llega otro nivel aquí, las cosas son diferentes y lo nota... el combatio en Sebastopol y alli el batallar no tenia ese melado carroñoso que ahora siente en sus labios cada dia, cada noche. No se duerme en Stalingrado... dormir recuerda la muerte, la paz de la muerte, tal vez el unico sitio donde encuentra la paz es en su “Diario” improvisado. Mientras el manto de acero se eleva en el cielo ocultando el unico rayo de realidad que le une al resto del mundo. El cielo es negro en la ciudad de Stalin. Es como si la naturaleza se revelara a tan letal obra creada por el hombre... ¡¡por los hombres!!

“Stalingrado ya no es una ciudad. De día es una enorme nube de humo cegador, un gran horno iluminado por los reflejos de las llamas. Y cuando llega la noche, los perros se arrojan al Volga porque las noches de Stalingrado los aterrorizaban".  Y cerro su diario.

Hoy toca un ataque frontal para acosar a los ejercitos alemanes. El temor no lo infunden las balas, ni los alemanes con su perfeccionado sistema de aniquilacion de eslavos... la ciudad misma inspira este temor agrio en la garganta y duro en el gatillo. Es que ella se ha revelado y ha impuesto su campo de batalla sus reglas y sus limites. Ya el matar al extraño no es cosa de disparar cañones y eliminar cientos de uniformes a leguas... no es el asesinato anonimo de cientos por bombadeos y tanques que eliminan a Friskies por docenas. La ciudad lo ha vuelto personal, es como su venganza por la destruccion de ella en si. Es meticulosa, fria, calculadora, haciendose mas y mas angosta e incomoda... la ciudad tiene vida y absorbe vidas minuto a minuto, metro a metro... paso a paso.

“Hoy es el dia, tenemos armamento necesario, camisas necesarias... todo gracias a una patrulla alemana que se alejo de su pocision.” '¿No lo ven? Se nota el entusiasmo por la sangre... el pudor y respeto a la muerte se ha vuelto nulo aquí... solo la muerte del enemigo importa, solo vengar a los camaradas caidos, luchar, luchar hasta que los dedos se congelen y una vez esto pase... seguir luchando o morir. Y al parecer ese es el fin de esta batalla... morir, muere el niño, muere el padre, muere el joven, el viejo, civiles, militares, rusos, alemanes, rumanos, ucranianos, todos mueren. Muertos. Enfermos. Famélicos. Suicidados. Luego escapan, para ser capturados y fusilados por sus propios compatriotas o camaradas.

“La guerra se ha tornado cruel y el enemigo tambien, aunque he visto que los alemanes son humanos... los he visto llorar sin estar heridos... los he visto. Una bestia facista no hace eso... una persona hastiada si.” ¡¡Ah!! respuestas... respuestas a tantas preguntas. El destino del mundo esta sobre los hombros de nosotros, pero no podemos decidir el proximo movimiento... Eso esta destinado a los grandes. Aquellos dioses que saben de lo que somos capaces nosotros sus subditos.

“La operación para la liberacion de Octubre Rojo esta planeada ya. No tenemos informes oficiales... creo que ni los oficiales los tienen, solo sabemos que un gran golpe caera del cielo y los aplastara... espero que esto ponga fin a esta batalla. ¿Es que ellos no entienden? Es nuestro pais, solo lo queremos de vuelta. No queremos muerte, no queremos lloro, no queremos dolor, solo a nuestro pais...¡¡MALDICION ES NUESTRO!!”  Olieg, toma un respiro y espera detras de un muro de concreto... lo que queda de el y mira hacia atrás... y observa algo que le llama la antencion... pero esta muy borroso y no quere perder el foco... el ataque comenzara pronto y los camaradas que esperan el rescate seran liberados. En seis meses de lucha, el 99 por 100 de Stalingrado es despedazado. En montículos de ruinas se desmoronan 41.000 casas, 300 fábricas y 113 hospitales y escuelas. A llegado la hora de vengar esto.

En el cielo se ve trazos de luz viajar a una velocidad increible pero no imposible de seguir... son como varitas encendidas de fiesta... que dibujan un arco de humo y luz. Luego caen con inigualable gracia sobre el complejo fabril.

La explosion causada parece el martillar de un dios en una fragua divina... uno, cinco, ocho, catorce, setenta y dos... son solo numeros sin sentido que pararan en algun informe de algun comisario, pero la destruccion y el achicamiento, los escombros y esquirlas eso queda en el corazon. Era como un trago de vodka, cada explosion aviva un fuego y se siente el henchir del pecho. Cuarenta y cinco minutos han pasado y la explosiones parecen no tener fin... Increiblemente se les ha ordenado avanzar... Y como Moises en el mar rojo, un camino entre el mar de fuego se abre para ellos. La muerte los considera utiles y nada les pasa en el trayecto.

Trece muertos. Doce, ni siquiera dispararon pero siguen avanzando sin problemas... las rafagas de metralla, granadas y bombardeo son parte de una hermosa bienvenida al vientre de Stalingrado. Cruzan entre heridos disparandoles en la cabeza, pecho en fin.. donde caiga la bala. A los camaradas por compasion, a los enemigos por odio, pero siguen siendo balas.

Un peloton aleman ha quedado intacto e increiblemente, despues de esa demostracion de poder, estan decididos a luchar. Luchan con una rabia ensordesedora, lo odian y el los odia. Lo atacan, el  ataca. Es un amor correspondido... al final solo hacen su trabajo, su trabajo es amar y matar. La lucha es cuerpo a cuerpo, es una invitacion a un baño de lodo y sangre, a ver dientes amarillentos y cuchillos afilados, bayonetas y fusiles de un solo tiro. El forcejeo es brutal e inconcevible. El bombardeo sigue y aplasta las pocisiones fortificadas. Pelea con un aleman terco que no quiere morir o talvez lo quiera... ve su cara y no siente odio personal... sabe que el no lo siente por el. Pelean por honor y deber. Pelean porque es lo unico que se hace en Stalingrado.

El destino es un abismo incierto y nunca sabes lo que sucedera ni lo que trae. Sobre el cuerpo de Horst, el aleman, llora por lo que se ha convertido, por la ciudad y por el... llora por el, al revisar su uniforme y ver que Horst tenia una pequeña hija... El bombardeo ceso. Los gritos de victoria y las cantaletas de sus camaradas lo tratan de animar... pero Horst es el ancla que lo mantiene en la obscura realidad.

Toma su diario, se supone que debemos limpiar la zona.. pero el hecho de que el bombardeo termine, significa que el bastion a caido. Sin preocupacion las tropas preparan el lugar esperando a las demas tropas. Toma su diario, ah! La figura que le  llamaba la antencion! Se ve un poco borrosa aun... y esta muy cansado.. pero decide ir..

Si, al fin... las lagrimas brotan de sus ojos al ver el unico recuerdo de humanidad y paz que queda... un circulo de esculturas de niñas jugando tomadas de las manos... aun en pie, desafiando la voracidad de la ciudad. Es una esena casi celestial. Sabe porque lucha... no para el, para generaciones futuras.

El destino es un abismo incierto y nunca sabes lo que sucedera ni lo que trae. Plasmara esa vision, no esta inconforme con su destino, debe luchar para que otros no pasen por esto. No se lo desea a nadie... ¿oye algo? Pero no le presta atencion... al fin un oasis de paz... esas esculturas se ven tan felices... como la hija de Hort. ¿Oye algo? Un tableteo molesto, pero familiar, un mal sabor le llega a la garganta pero la cara de la niña lo hace sentir en paz.... ¡ah paz!... cuanto tiempo no experimentaba algo asi. Toma su diario, lo mira... esta mojado... no a decir verdad el esta mojado, sus brazos, piernas, el pecho... si el pecho esta inundado!! La sangre recorre todo su pecho como un volga rojo personal. ¡Ah!... la paz... la cara de la niña... la paz... Horst... al fin la paz... Stalingrado.... l...a............p......a........z.

Aún ahora, Stalingrado habla de una peligrosa producción de lo finito. De la finitud que renuncia a ser altar donde resplandece un afuera trascendente. Lo finito como pequeñez donde la amplitud es la destrucción y no el vasto reino de los elementos naturales. Esa finitud de Stalingrado, esa escena paradigmática, donde, de tanto en tanto, el humano libera su milimétrica voluntad de destrucción.

Cae al suelo... y piensa... “Malditos alemanes... los amo....”.

Reinhard

14-02-2006

Hola a todos

Ya hice una explicación más o menos justificada y apta para este relato breve pero no se a donde ha ido a parar, así que la repito, espero que nadie se moleste porque el texto esté en catalán, como he dicho es nuestra lengua y nos expresamos y pensamos en ella, al que no lo entienda, lo siento, traducirlo seria una paliza y siendo sincero tampoco iban a darme el "pulitzer" así que para los que entendais minimamente el catalán, espero que os guste, tenia 18 años cuando escribí este breve "diario" ya seducido por aquel entonces por La Alemania de Hitler y su ejercito, a mi modo de ver, el mejor que jamás ha habido.

A Stalingrado siento tener que poner este relato en tu espacio pero no se el porqué no puedo crear un nuevo tema, así que con tu permiso compartiremos este, ok?

Hasta otra.

Rein.

DAS HEER, per REIN 

20 de març de 1926.

Sóc membre del partit, ( del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany del Treball). El motiu principal d’aquesta militància és que ningú més que Adolf Hitler sembla preocupar-se pel deplorable estat en que és troba Alemanya i la seva gent.

Els jueus.......

No em considero antisemita, però Herr Hitler diu que els jueus són els responsables de la pèrdua de la gran guerra, ( “Dolchtoss”, o ganivetada per l’esquena ). Per altre banda és del tot inadmissible que tant els diners, com el poder i les propietats, siguin majoritàriament d’ells i que el poble alemany visqui en la més estricte misèria, inadmissible!.

Hem de fer fora als jueus d’Alemanya, igual que en el seu moment ho va saber fer Espanya, perquè després de tot , qui els vol als jueus?

Els Comunistes.....

És aquest un mal que s’ha d’extirpar de soca arrel, netament i per sempre.

Si no fos així nosaltres els nobles, com també els burgesos, i a la llarga tot el Volk, ( poble ) és veuria amenaçat per aquests que volen una revolta dels treballadors com la ocorreguda a Rússia durant la revolució bolxevic d’en Lenin, però en sòl alemany.

Hem de tenir  molt clar quin serà el destí d’aquests agitadors.

Setembre de 1928.

Sóc dels molts que ha llegit el Mein Kampf, i estic totalment a favor de les teories expansionistes de Herr Hitler  i d’anular els tractats que oprimeixen Alemanya des de l’any 1918. Em va saber molt de greu que aquest, fos condemnat a cinc anys de presó pel fracassat  “Putsch”, ( cop d’estat ), del 9 de novembre de 1924, i celebro que només hi fos els mesos necessaris per escriure amb una lucidesa total les doctrines bàsiques del Moviment Nacional Socialista.

Febrer de 1930.

Des que vaig veure a Herr Hitler en un míting a Nuremberg, que vull formar part del seu equip. Estic segur que necessita d’homes com jo per portar a bon port les seves genials i renovadores idees. És un geni de l’oratòria, exalta a les masses que l’adoren, amb un programa que defensa el nacionalisme agressiu barrejant l’antisemitisme, una concepció  totalitària de l’estat, i la exaltació del poder i la força.

Sieg Heil és el crit! 

Les potencies estrangeres fruit del capitalisme i del complot jueu en contra d’una gran Alemanya unida, les mateixes que en el passat ens han humiliat, amb ell dirigint aquesta nova Alemanya en breu s’hauran d’agenollar davant del nostre potencial.

Per altre banda he llegit a Nietzsche i a Shopenhauer, i si aquests dos grans savis reconeguts estan d’acord en que la raça ària és la escollida per transformar Europa i després el mon, estic convençut que ningú ens podrà aturar.

Any 1932.

El Canceller Von Papen, davant de l’ascens a les files Nacional Socialistes, ha concedit a Herr Hitler la convocatòria de noves eleccions i la legalització de les Sturm Abteilung, ( S.A. o Secció d’Assalt ), i de les Schutz Staffel,

( S.S. o Tropes de Protecció ). En aquestes mateixes eleccions el Partit ha obtingut 196 escanys i hem accedit a repartir-nos el ministeri amb els conservadors.

Gener de 1933.

Adolf Hitler ha ocupat la Cancelleria.

Les classes mitjanes, una part molt important del proletariat, i la gran burgesia,

( atemorida per l’ascens comunista ), estan amb nosaltres.

Els encanta el nostre programa d’ordre, prosperitat, i exaltació nacional.

Un cop assolit aquest triomf, el nostre flamant  canceller ha a convocat noves eleccions, i orquestrant una campanya que finançada per la patronal, i que malauradament ha posat de relleu la violència de les S.A, li ha donat el 44% dels vots,

Alemanya és nostre!

Les S.A .....

Aquests salvatges, borratxos, desertors de l’exèrcit, i delinqüents en general, ens donaran greus maldecaps si no vigilem, no tenen control de cap mena, i són massa poderosos. A la llarga els haurem de redreçar.

28 de Febrer de 1933.

Aquesta nit passada, Alemanya ha sofert una gran pèrdua, el Reichtag, la cambra legislativa, ha estat incendiat , ( aquest fet ha estat atribuït als comunistes que han estat declarats fora de la llei ).

Des de la seva arribada al poder, el canceller Hitler ha organitzat una policia política o d’estat, anomenada Gestapo, ( Geheime Staats Polizeil ), que s’ha convertit en la policia oficial del Reich. Així mateix s’han obert camps de concentració per acollir tant als indesitjables com a tots els enemics d’Alemanya.

A nivell intern s’endevina una certa pugna entre les S.A de Rhöm i les S.S de Himmler pel control del poder. 

30 de juny de 1934.

Aquesta nit ha estat coneguda com la dels “ganivets llargs”. Herr Hitler ha explicat  que un gruix molt important de traïdors a Alemanya i al Nacional Socialisme, és trobaven dins de les files de les S.A. Molts caps de districte d’aquesta formació paramilitar conspiraven en silenci contra Alemanya i contra ell mateix. Entre aquests és trobaven Ernst Rhöm cap de les S.A,

el ex -Canceller Kurt Von Schleicher, i Gregor Strasser, tots tres han estat passats per les armes pel bé d’Alemanya. El numero oficial de morts per aquesta depuració segons dades donades per Herr Hitler mateix, ascendeix a 77, però hi ha qui creu que han sigut molts més, potser 1000. 

2 d’agost de 1934.

La presidència ha estat suprimida en morir Hindemburg.

Adolf Hitler ha adoptat oficialment el títol de Führer, i s’ha autoproclamat comandant en cap de les forces armades.

Any 1935.

El Führer ha proclamat públicament la existencia de la Lutwaffe,

( forces aereas alemanyes ).

6 de març de 1935.

Aprofitant la por de les democràcies occidentals al nostre potencial i a l’actitud agressiva del nostre Führer, Alemanya ha ordenat que és deixin de pagar les reparacions de guerra, ha declarat el servei militar obligatori, i ha ordenat  fer augmentar el gruix de l’exercit a 36 divisions.

He deixat els meus estudis d’arquitectura per anar a fer el servei militar.

7 de març de 1936.

L’exercit alemany ha remilitaritzat Renania sense cap mena de resistència.

M’he anat a informar de com puc entrar a formar part del cos de les Waffen S.S, l’élit del Partit. No vull deixar passar més el temps, no puc suportar l’idea que la història passi per davant meu sense participar-hi. Ajudaré directament en tot el que pugui al meu Führer i a aquesta nova Alemanya que tot just ara s’està començant a alçar.

He sabut que necessito haver estat soldat durant dos anys per poder sol·licitar l’entrada a l’escola d’oficials de les Waffen S.S com és el meu desig. A més d’aquest requisit indispensable haig de tenir entre 23 i 35 anys, 1’80 d’estatura, una forma física excel·lent, i aportar proves del meu  llinatge ari durant tres generacions.

He tingut sort a la vida, pertanyo a una de les famílies més nobles d’Alemanya, i el meu pare és un home amb grans influencies. ( A més, va ser condecorat pel mateix Guillem II per la seva consistència en el combat ). Segur que ell pot fer alguna cosa per “agilitzar” els tràmits en tot lo relacionat amb el meu  ingrés a l’escola d’oficials de les Waffen S.S. a Bad Tölz.

15 de decembre de 1936.

Arribada a l’escola de Bad Tölz. He estat rebut en persona pels instructors Paul Hausser, i Felix Steiner, ( tots dos m’han donat records pel pare ).

Els barracons són freds i incomodes, igual que les aules d’estudi.

A les 6 del matí ens vestim amb els equips d’educació física, i fem una hora de gimnàs abans d’anar a esmorzar. Després ens posem l’uniforme de feina o el de servei, segons la programació del dia.

Els instructors posen molt d’enfasis en l’ús de l’armament. És  bàsic que aprenguem a saber netejar, desmuntar, i tornar a muntar les armes, ( també amb els ulls envenats).

A les aules els professors ens expliquen per que serveix cada part de l’arma, i a continuació practiquem amb elles, ( tir al blanc amb dianes fixes i mòbils ).

També ens han ensenyat tècniques d’assalt d’infanteria carregant sobre sacs de sorra amb la baioneta fixa. Els instructors demanen molta agressivitat, i ens remarquen constantment els conceptes de velocitat i ferocitat, volen victòries ràpides i amb poques baixes.

Hi he fet molts bons amics aquí, la camaraderia és un fet.

Els esports formen una part molt important, practiquem el boxeig, l’esgrima, i d’altres més mentals com els escacs. 

La part més vital de l’ensenyament sens dubte és centra en l’adoctrinament ideològic. Som els missioners d’un nou ordre ari que governarà el mon, tenim molt clar pel que lluitem. El nostre objectiu, és ser els guardians de la nació alemanya i de la raça nòrdica en el seu conjunt. La lleialtat, la disciplina, l’honor personal, i la voluntat de sacrifici de la nostra vida són les claus de la nostra doctrina.

He rebut la daga de les S.S, a la fulla hi ha escrit el lema :- Meine Ehre

Heist Treue.- ( La Lleialtat és el meu Honor ).

20 d’abril de 1937.

Hem fet un jurament de fidelitat al nostre Führer, que diu així :- Juro lleialtat i valentia a Adolf Hitler com a Führer i Canceller del Reich alemany, m’inclino davant d’ell i davant dels meus superiors als que dec obediència fins a la mort. Que Déu m’ajudi.-

18 de novembre de 1937.

Avui he rebut el Totenkofring, ( l’anell de l’honor de les Waffen S.S, format per una calavera al centre i nombrosos símbols runics ), és la recompensa que més desitjava des que vaig arribar. Aquest serveix per reforçar les virtuts psíquiques d’aquell que el  porta. És la recompensa personal del nostre Reichführer-S.S,

( Comandant Suprem de les Waffen S.S ), Heinrich Himmler pels serveis prestats a Alemanya. Qui el porti no s’en separarà fins la tomba.

He acabat l’ensenyament militar, ja sóc oficial de les Waffen S.S.

Sóc  S.S - Scharführer, ( Sergent Major ).

Ara si que podré ajudar de veritat a construir una nova Alemanya. Tots els meus companys m’han felicitat, i després ho hem celebrat fent un concurs de a veure qui bevia més “Snachps”. Ha guanyat en Joseph Riner, un bon alemany que també s’ha graduat amb honors, com la gran majoria dels homes de la meva promoció. Estic molt content de formar part d’aquest nova élit de joves que defensaran Alemanya fins a la mort si és menester.

M’encanta el meu nou uniforme, vaig de negre de cap a peus.

S’ha d’admetre que faig molta patxoca, la gorra de plat amb la calavera i l’àguila, els galons, la xapa de membre del partit a la guerrera, les dos esses al coll en plata i forma de tro, l’escut de la meva família en or, les botes altes i brillants, el braçalet amb l’esvàstica al braç esquerra, la meva pistola reglamentaria Luger....

És un somni fet realitat.

Gener de 1938.

Marxem de maniobres. En secret sembla que ens estem preparant pel que sembla esdevindrà una guerra a gran escala, potser la definitiva.

Març de 1938.

Alemanya ha annexionat Àustria al Reich. ( Anschluss ). El poble austríac estava fart de la debilitat de Dollfus, i ha rebut al Führer i a les nostres tropes amb els braços oberts. Aquest home és increïble!. Ni en els somnis més optimistes hauria cregut que Alemanya deixaria d’estar en el forat en que la van deixar les potències occidentals després de la pèrdua de la gran guerra.....

I sembla que això només acaba de començar!, no és meravellós?...No m’estranya que s’estigui fomentant el culte a la seva persona, Adolf Hitler és l’home que necessitàvem, és un superhome!, és el superhome del que ens parlava Nietzsche!

Abril de 1938.

He tingut una discussió amb el pare, ell celebra com jo els triomfs que el Führer està donant a Alemanya però creu que aviat acabarem entrant en un conflicte armat, i ell diu que de guerra ja en va passar una.

Encara en té records terribles.

5 de setembre de 1938.

La nostra propaganda ha descobert el problema de les minories alemanyes a Txecoslovàquia, ( Sudets ), i la actitud claudicant de les potencies occidentals ha permès que Alemanya s’hagi fet amb una quarta part del territori Txec.

( Acords de Munic, 1938 ). No hi ha dubte que Europa ens tem i que està molt espantada davant del nostre ràpid creixement, és evident que volen evitar la guerra a qualsevol preu.

14 de març de 1939.

Alemanya ha ocupat totalment Txecoslovàquia, i la ha rebatejat amb el nom de  Protectorat de Bohèmia i Moravia, més tard ha ocupat Memel.

Després de firmar un tractat amb Japó, ( Pacte Antikomintern ), de  reforçar la seva aliança amb Itàlia, ( Eix Roma- Berlín ), i de firmar un pacte de no agressió amb Rússia, ( Molotov - Ribbentrop ), el Führer ha reclamat els districtes alemanys de Polònia.

Anem a la guerra.

He estat destinat a la unitat Leibstandarte S.S Adolf Hitler sota el comandament del S.S - Gruppenführer, ( General de Divisió ), Josef  “Sepp” Dietrich.

He canviat el negre del meu uniforme, pel de campanya que és de color Feldgrau, ( verdós ), i la gorra de plat pel casc.

1 de setembre de 1939.

Alemanya ha començat l’invasió de Polònia, Gran Bretanya i França en resposta a la nostra política d’expansió ens han declarat la guerra.

Estic nerviós, però estic segur que combatré amb honor i valentia.

Ens han encomanat la missió de reconeixement i defensa dels flancs de la 17ª divisió d’infanteria mentre aquesta vagi avançant cap a l’Oest de Varsòvia.

Avui hem entrat en combat amb l’enemic, eren tropes de cavalleria polaca. Encara que l’enemic és inferior, ( són una raça indigne de viure ) , i amb un armament desfasat, defensen el seu terreny pam a pam amb una dura resistència. Aquests bàrbars és creien que els nostres Panzers eren de cartró pedra, he vist la cavalleria polaca provant infructuosament  de clavar-hi les seves llances. Han pagat molt cara la seva estupidesa. 

Ens hem reagrupat de nou cap a l’Oest, units a les forces que prenen part en l’assetjament de les tropes polacas al riu Bzura.

En un acte de valentia he fet avançar als meus homes davant un cim protegit per alambrades i dos nius de metralladores, i sota un intens foc de morter i metralla a la fi em assolit la posició. Molts companys han caigut destrossats.

Comportament heroic de la unitat.

M’han otorgat la creu de ferro de primera classe, i he estat ascendit a Oberscharführer ( Brigada ), el mateix Herr Dietrich m’ha felicitat.

Això últim m’ha omplert de joia, és un home que admiro molt.

Estic pletòric, ara jo Christian Frederich Von Heines estic escrivint la història com abans ho va fer el meu pare, sóc feliç de poder donar aquesta victòria a Alemanya i al meu Führer.

Ha quedat demostrat que la nostra infanteria motoritzada és un èxit, ens podem traslladar amb molta facilitat i rapidesa d’un sector del front a un altre.

Hem sofert moltes baixes sens dubte producte de la nostra temeritat i despreci per  la mort i les seves conseqüències, lluitem per Alemanya  pel seu espai vital i per  salvar el Volk de les urpes del bolxevisme. El nostre adoctrinament ens ha ensenyat a no tenir cap mena de por a res, per alguna cosa som la raça superior.....

Hi ha hagut matances de jueus, comunistes, i civils a les poblacions ocupades,

a càrrec dels Einsatzgruppen, ( Cossos D’acció ). Alguns dels meus homes han formulat una queixa formal per aquest comportament deshonrós, d’altres hi han participat.

Entenc que les races eslaves en general són infrahumanes, però  potser amb una expulsió del Reich n’hi hauria prou......Malgrat tot és evident que estem en guerra, i que no podem deixar enemics potencials a les nostres esquenes.

Els polacs han fet autentiques aberracions als nostres soldats ferits, com ara arrancals-hi els ulls o el penis i deixar-los morir dessagnats. Ha costat que les nostres tropes d’assalt no és cebessin en la població.

Gràcies a la tàctica Blitzkrieg, ( Guerra llampec ), Alemanya ha conquerit Polònia en tres setmanes. El nostre Reichsführer, està molt orgullós de tots nosaltres, com també el nostre Führer en persona, que així ens ho ha comunicat.

Tant a mi com a alguns oficials ens han donat una setmana de permís.  El pare i la Frida, ( la meva promesa ), estan molt contents pel que sembla ha de ser una brillant carrera militar. En canvi la mare no n’està gens i em consta que pateix molt. Ella creu que hauria d’haver acabat la carrera i que amb els contactes de la família no hauria estat difícil conseguir-me un lloc en algun ministeri com a arquitecte en ves a saber quina secció.

Qualsevol cosa abans que el seu únic fill corri perill de morir al front. 

Reinhard

14-02-2006

DAS HEER PARTE 2

9 d’abril de 1940.

Alemanya ha envaït Noruega i Dinamarca.

Els  cuirassats, destructors i creuers de l’almirant Raeder i la brigada paracaigudista, han fet tota la feina, una altra gran victòria per Alemanya!.

He canviat la meva P-08, ( Luger ), per la Walther P-38. La P-08 era massa delicada, i no s’adequava perfectament a les necessitats del front, a més tendia a atascar-se si la munició no era de primera qualitat.

La Walther en canvi és molt més robusta i amb un manteniment més senzill. 

M’és molt difícil relaxar-me.... En qualsevol moment espero una explosió, o un tret proper que em farà saltar del llit brandant la pistola i començant a disparar a tot allò que és mogui. Ni tan sols quan estic amb la Frida, en la intimitat,  lluny de la guerra i del mon ho aconsegueixo. Veig als seus ulls que està molt amoïnada per mi, em diu que ja no semblo la mateixa persona, potser té raó, potser ja mai més rés serà igual.

Només quan estic amb ella m’adono que realment la guerra m’ha canviat molt. 21 d’abril de 1940.

Hem estat reforçats amb més homes, ara tenim la categoria de regiment.

Ens hem incorporat al 28º exèrcit, amb la missió de ocupar les carreteres i els ponts ferroviaris llindants amb la frontera holandesa.

9 de maig de 1940.

Hem travessat la frontera d’Holanda de matinada, i movent-nos amb molta rapidesa cap al migdia ja havíem recorregut 100 quilometres.

Hem capturat Zarolle i els ponts al voltant del Yssel. A continuació ens hem mogut més cap al Sud per unir-nos a la 9ª divisió Panzer, i a la

S.S - Verfügungsdivision en el seu avanç cap a Rotterdam.

11 de maig de 1940.

Hem creuat el Maas després de trobar una petita oposició.

Hem sabut per radio que els francesos han enviat tropes al Nord per protegir aquest flanc que és veia amenaçat pel nostre exèrcit, però han estat interceptats per la 9ª Divisió Panzer i per la S.S –Verfügungsdivision i han estat bombardejats ràpidament pels nostres Stukas Ju 87, ara és retiren cap a Breda en un desordre total.

12 de maig de 1940.

La Lutwaffe, ( conduïda pel Mariscal del Aire Göring ), ha bombardejat Rotterdam, immediatament després hi hem entrat altre cop al costat de la 9ª divisió Panzer. De cop, ens hem trobat amb un gran nombre de soldats enemics al mig del carrer que estaven esperant, segons sembla, el resultat de les converses per la rendició d’Holanda que s’estaven portant a terme entre oficials holandesos i els nostres generals Student i Cholitz. En veure’ls i sense saber el que estava passant, hem obert foc i ràpidament hem avançat anant cap a Delft  escombrant tota oposició tot fent 4000 presoners.

He sabut que el general Student ha resultat ferit per una bala perduda, sortida del nostre bàndol .

13 de maig de 1940.

Hem arribat a La Haia. Al mateix temps el S.S - Gruppenführer Paul Hausser,

ha conduït a la S.S - Verfügungsdivision i a algunes unitats de l’exercit regular contra les restes franceses que és trobaven a Zeeland, obrint-se pas ràpidament fins arribar a la costa mentre els francesos evacuaven les seves tropes desesperadament per mar.

15 de maig de 1940.

Holanda s’ha rendit.

Amb Holanda derrotada i les defenses de Bèlgica sota control, els anglesos i els francesos s’han dirigit cap al Nord amb l’intenció de contindre l’avanç de la meva divisió i de la S.S -Verfügungsdivision que ara se’ns ha unit.

22 de maig de 1940.

Les forces franceses atrapades a l’Est han provat en va de trencar el setge.

En dos dies les forces aliades a Flandes han estat confinades a una zona triangular on la seva part Sud són una sèrie de canals que utilitzem com a barreres defensives.

24 de maig de 1940.

Avui s’ha unit a nosaltres la divisió Totenkopf de Theodor Eicke.

Les tres estem preparades per avançar quan se’ns ordeni.

Les patrulles de la S.S -Verfügungsdivision han descobert que algunes unitats franceses començaven a abandonar les seves posicions abans no arribés el relleu de les tropes britàniques. Aprofitant això hem establert un cap de pont en el canal i molts de nosaltres ja l’havíem creuat quan sorprenentment  hem rebut  l’ordre d’aturar l’avanç. Davant del fort foc d’artilleria pesada que queia damunt nostre, el nostre comandant  ha decidit desobeir una ordre directa i hem acabat de creuar el canal.... Si no arriba a ser així ens haurien esclafat.

28 de maig de 1940.

Hem aconseguit fer quatre escletxes en les defenses aliades.

Mentre el gruix d’aquestes és retira cap a Dunquerque, algunes formacions britàniques ens han estat atacant mentre provaven de defensar la linea. Aquests atacs han estat d’una extrema ferocitat i en alguns moments fins i tot momentàniament ens han fet retrocedir tot recapturant terreny.

Ha estat en un d’aquests atacs en que he caigut ferit......

Era migdia, i estàvem avançant ràpidament per entremig d’un bosc, sota un foc continuat. Tot era fum i explosions, tenia a la boca una sequedat extrema i un cert regust a terra. De sobta quan contra-atacàvem un franc-tirador des d’un arbre proper, m’ha tocat dos cops i he caigut a l’acte. Els meus homes m’han donat per mort, ha estat tot tan ràpid..... Recordo molt bé una força que m’ha empentat enrera, dolor, cremor, i la humitat de la meva sang. Ha estat una sensació terrible que mai oblidaré, sentia com la vida se’m escapava.

M’han donat al pit i a la cama, per mi s’ha acabat la guerra.

17 de juny de 1940.

M’han atorgat la Ritterkreuzträger, ( creu de cavallers ), i la medalla de bronze de ferit de guerra. Mentre provo de recuperar-me en un hospital de campanya prop de Deventer, ( el viatge en camió des del front va ser un infern ), m’estic adonant de l’abast de les meves ferides. La bala del pit em va travessar netament, m’han dit que he tingut molta sort, en canvi tinc el genoll destrossat, mai més no podré tornar a caminar si no és amb bastó. He quedat lisiat de per vida, així s’acaba la meva prometedora carrera militar.  L’únic consol que em queda és pensar que la Leibstandarte va continuar avançant més ferotge que mai i va esclafar amb l’ajuda de la Totenkopf i la seva artilleria, tota resistència.

20 de juny de 1940.

Ja sóc a casa, la rebuda ha estat molt emocionant.

Només baixar del tren la mare m’ha abraçat tot plorant.

El pare en canvi m’ha donat la mà amb serenitat, està molt orgullós de mi. Abraçats hem anat fins a la sortida de l’estació, allí ens esperava en Hans amb el carruatge i la Frida impacient. M’ha fet molts petons mentre sanglotava sense descans, com els pares, s’esperava el pitjor en saber que m’havien ferit.

A la porta de casa ens esperaven els veïns i els fills de la tieta Inga, entre tots m’han fet una gran rebuda, estan molt impressionats per les meves condecoracions, i pel meu estat en general, sobretot els nens.

No sé si em podré acostumar mai al tracte d’heroi de guerra. 

29 de juny de 1940.

Ara mentre provo de recuperar-me segueixo els nostres avenços pels diaris,

( generalment el Völkischer  Beobachter ), mentre al menjador de casa prenc un té assegut comfortablement a la cadira del pare.

Trobava a faltar la pau que encara és respira aquí, la guerra sembla tan llunyana.....

Després d’haver perforat el front francès a les Ardenes, de que l’exèrcit aliat s’hagi vist impotent per frenar l’avanç de les nostres glorioses tropes, de que els anglesos hagin reembarcat totes les seves unitats a Dunquerque, i de que la resta de l’exèrcit francès s’hagi hagut de replegar cap al Sud enmitg una pluja de refugiats, el Mariscal Petain ha firmat  l’armistici,

França ha capitulat!

Ho hem celebrat amb un sopar on hi era tota la família al complert.

Mai l’exèrcit alemany havia assolit tant grans victòries en tan poc temps, és fantàstic, m’encantaria estar amb els meus companys al front, compartint aquests dolços moments.....

Es clar que tot ho devem al nostre Führer.

Les noticies tristes és succeeixen, estic perdent molts amics i coneguts....

Alemanya ha envaït els Països Baixos i Bèlgica,

no hi ha ningú capaç d’aturar-nos!.

Anglaterra ha quedat sola a Europa sota un continu bombardeig per part de la Lutwaffe, és clar que serà la següent!

17 de juliol de 1940.

Veurem d’aquesta manera és un suplici, començo a estar cansat de la meva inactivitat, necessito una mica d’acció!, escriuré al Reichsführer Himmler a veure si pot trobar-me algun destí, encara que sigui fent feina de despatx.

Any 1941.

La guerra s’ha extés al Nord d’Àfrica, on les tropes dels Afrikakorps dirigides magistralment pel Mariscal Erwin Rommel, avancen de manera espectacular cap al Canal de Suez, fent retrocedir als britànics.

La meva  tornada s’està convertint en un malson. El pare, la mare, la Frida, els amics, les cartes dels meus companys des del front, tots ells no s’adonen del que m’estan fent passar. Em sento un invàlid i un impotent davant de tot, quasi sense adonar-me’n he començat a beure.

La cama encara em fa mal de vegades.

Hi ha dies en que penso que potser hauria estat millor que la bala del pit hagués anat un pel més a la dreta, almenys així tot s’hauria acabat de cop...... 

Potser ara seria el moment de tornar als meus estudis, si més no això diu la mare....

El cert però és que després de deixar la guerra rés no em fa il·lusió.

De vegades sento com plora a la cuina, tan fluixet que creu que no la sentiré....

Em trenca el cor.

Avui al matí he sortit a passejar, feia un dia magnífic. Si no fós pels refugis, els grans reflectors, i els canons antiaeris, hauria dit que estàvem en temps de pau. Tot passejant, he anat a buscar a la Frida a casa seva, i en arribar-hi els seus pares m’han convidat a té amb galetes. Hem parlat de com va la guerra i del futur d’Alemanya, cap de nosaltres entén el tractament  “especial “ que dona el Führer als britànics, per que no els envaïm d’un refotut cop?

22 de juny de 1941.

Alemanya ha envait Rússia.

                                                                                                                 

FI.                                                                                                             

Reinhard

14-02-2006

A Stalin.

Me ha gustado mucho tu relato, me ha recordado "Los panzers de la muerte" de Sven Hassel que aunque no estaba ambientada en la actual Volvogrado, si lo estaba en el frente ruso, y sobretodo me ha recordado como disfruté leyendo STALINGRADO de Stephen Walsh - "El cerco Infernal", por cierto esto me recuerda......

Al final absolvieron a Paulus, o lo condenaron?, como terminó el juicio sumarisimo?

Hasta otra.

Rein.

Stalingrado!

15-02-2006

Pues no termino... lenz no respondio mis ataques finales.. y graf se ha quedado esperando.

Oye... deberias de traducir el texto... osea es injusto hombre! mira que no se catalan! :'(

Reinhard

15-02-2006

Ok, Stalin, pués deberiais seguir con el juicio donde lo dejasteis, si ya estabais en los alegatos finales!!

habria que terminar eso......

Con respecto a la traducción del texto, como ya te dije en mi anterior mensaje seria una paliza, y no tengo tiempo ni ganas,

la verdad, me paso el dia fuera de casa y cuando vuelvo por la noche es para escribir unos pocos mensajes y mirarme este foro y ya...Entonces pongo un disco de Antony Santos, especialmente el tema "Quien te engañó?", pongo los pies en alto con mi ronsito Barceló o con mi cerveza presidente, ( bastante dificil de encontrar en Barcelona ), y me dejo llevar un ratito antes de cenar ver algo de televisión digital,( aquí la televisión publica en general es asquerosa ), y a dormir, ese es mi dia a dia.

Hasta otra

Rein. 

Doctor Oskar

15-02-2006

El Barcelo es el # 1..!... :D

SS SDa

16-02-2006

hey kamerad Reinhard!!! hazte el esfuercito que varios no hablamos catalán ;)!!!

Stalingrado!

17-02-2006

Pues a mi matenme con el Brugal.  8)

Reinhard

18-02-2006

Mira Stalin eso es algo que no acierto a comprender, un dia con calma me lo explicas, para mi el Brugal es "traicionero", y te diré porque, pasa suave, demasiado, de hecho siempre que lo bebo me recuerda los hoteles "Resort", ( todo pagado ) de tu país donde para que los turistas no vayan todo el dia borrachos perdidos, y cuando nadie les ve, añaden agua a las bebidas alcoholicas, en cambio el Barceló añejo, tiene un sabor y un aroma inconfundibles, y quizá porque tiene mas cuerpo, vas más con ojo antes de tomarte cuatro, te tomas dos y esos dos los disfrutas, con un buen habano, o un buen puro dominicano, yo particularmente recomiendo "Don Julián", y Cohiba dominicano, la mejor zona para esta clase de compras en Puntacana es la población de Higuey.

Mi receta para el ronsito:

Un trozo de piel de lima, en vaso chato, y el jugo exprimido de media lima, añadir hielo, algunas hojas de menta,

( hierbabuena ), y el ronsito Barceló, y ya me lo dirán.......

Hasta otra.

Rein.

Hiwi

18-02-2006

Bien Reinhard, por fin estamos de acuerdo en algo... ;)

Stalingrado!

19-02-2006

Pues sucede que.... ah... porque no abrimos un topico de bebidas? ;)

Reinhard

19-02-2006

Esto casi que habrá que remojarlo Hiwi! ;D

Wittmann

19-02-2006

Reinhard amigo, que traición la tuya hacia mi (un camarada).

Por Dios prueba el ron cacique :D :D :D :D :D :D :D :D

P.D. me ha costado traducir el texto, y desde mi punto de vista es bueno, pero no particípo contigo en la debilidad de Dollfuss. Creo que deberías comenzar un hilo sobre el tema.

Reinhard

20-02-2006

A ver Wittmann.....

Primero, el ron cacique....mmmmmmm, sinceramente no me gusta, me parece demasiado "vulgar" y sin los sutiles aromas y sabores del ron añejo Barceló, pero sobre gustos ya sabes......Por lo demás prefiero en general el ron dominicano o cubano en su defecto al venezolano. En cuanto a tu opinión sobre el relato, gracias, sobretodo por el esfuerzo de traducirlo, y leerlo.

En cuanto a Dollfus, hay que tener en cuenta que mi opinioin no es la del personaje que habla en primera persona en mi relato,es la suya, es decir la de alguien que pertenece al NSDAP y que cree como ciertas todo lo que dice la propaganda nazi,

y eso decian, puede que no fuera debil, quizá no pudo hacer otra cosa que esperar a verle las orejas al lobo, y para entonces ya no tuvo tiempo de más, en cualquier caso hay que ser bastante estupido para escapar por los pelos sabieno que te van a matar y luego volver al mismo lugar del que acabas de escaparte para ver que pasa, y que pasó?, pués que se cruzó con los matones, estupido.....Supongo que tenia infiltrados por todas partes simpatizantes y miembros encubiertos de la inteligencia alemana ( Abwher ) y la SS, no supo ver lo que iba a ocurrir y se quedó solo, triste final........

Hasta otra

Rein.

Haz login o regístrate para participar